MEMÒRIA

Què dolenta és la mala memòria. Ahir, mentre li feia els cinc minuts de conte al meu fill petit (de cinc només tenen el títol i de conte menys, sempre acabem jugant a d'altres coses) pensava ara baixaré a baix i apuntaré el que m'acaba de dir per demà penjar-ho al bloc. Doncs no, quan vaig baixar a baix, jo no em vaig recordar de res, i avui ja no soc capaç de recordar quina situació era. Però de veritat que era graciós. Un nen de 5 anys fent raonaments com un adult.

Tinc dos fills, dues joies, les meves dues joies!!. El gran al març farà 11 anys (em fa mal dir aquesta edat). Va ser un nen molt buscat, que va costar trobar però que al final va arribar. Es un nen dolç, bondadós, bon estudiant. No sé per què té un excés de responsabilitat a sobre. De sempre ha volgut ser més gran del que és. Si pogués ja seria adult, malgrat que encara té jocs molt infantils i no té la picardia que ja tenen alguns de la seva classe, ell té la responsabilitat d'un adult. De fet, de petit, tothom li deia "l'home escurçat", perquè si no sabies qui hi havia al telèfon semblava que parlessis amb un adult. Feia molta gràcia, ara ja no tanta. Com tot nen, té coses que em desesperen, sobretot la seva parsimònia matinera i la deixadesa amb les seves coses. Però bé, tot no pot ser perfecte. 

Del petit què haig de dir? que de vegades me'l menjaria a petons i de vegades amb patates fregides. I ho sap, i s'aprofita. Ell farà 6 anys al febrer (és del 2008). I amb ell és com si hagués començat la maternitat des de zero. Tot és nou. Els primers cinc anys del gran van ser molt i molt fàcils (exceptuant malalties, que sempre estava malalt), però quan li deies que no toqués una cosa, i li explicaves per què, et feia cas, et feia un munt de preguntes però es quedava tranquil amb les respostes, quan començava a llegir era tot molt fàcil s'hi posava i s'hi divertia. Però és que amb el segon tot s'ha capgirat, ja no li vaig poder donar ni el pit, cada cop que el posava a mamar es retorcia i plorava i cridava i jo més (i no era una ignorant mare primerenca, que dirien algunes), als 20 dies vaig llençar la tovallola i me'n vaig anar de cap als biberons. El Joan és mogut, inquiet, no li agrada gens ni mica llegir, ell només vol jugar, tossut (ho havia dit algun cop?), si li demanes que no toqui alguna cosa, tingues per segur que si ell havia pensat tocar-ho, ho farà. No pot evitar-ho, necessita tocar les coses per investigar què passa. Fins als tres anys i mig vam tenir la porta de la cuina tancada amb la barrera, amb el gran no vam tancar mai cap porta de cap armari, amb aquest totes i així i tot les aconseguia obrir. Però així i tot, quan estic amb ell se m'omple el cor, quan juga, quan riu (és moooolt rialler), quan te'n fa alguna i et busca per a que el renyis amb els llavis apretats i un petit somriure. I sobretot quan aquests dies juguem al Monopoly ell, el Tió i jo.

foto del petit pillat "in fraganti" posant-se crema (hi té obsessió) l'1/1/2010 (encara no tenia 2 anys)

Ho sento, crec que faig unes entrades massa llargues.