Ahir el meu fill gran em va dir que l'any vinent no vol festa d'aniversari. Desprès em va dir, que si que en volia, però sense globus, ni invitacions ni decoracions. Evidentment jo li vaig preguntar per què no volia res de tot això? (ja imaginant-me la resposta). I si, la resposta va ser, -és que ja som grans, mama i això ja no mola". I què mola?, vaig preguntar. Doncs, no sé, jugar, passar-nos-ho bé. Total, als 11 anys les festes amb decoració i invitacions jo no els ho fan passar bé.
Però lo millor de tot, és que ahir van venir a casa a fer un treball per l'escola, gairebé tots els mateixos nens i nenes que van venir a la festa d'aniversari i veient-los interactuar entre ells, els veus nens. Tenen jocs de nens (juguen a futbol, a amagar-se), reaccions de nens (tal no pinta, qual m'ha pres el pinzell), però, això si, tots amb roba "guai" i amb paraulotes a tort i dret que els fa ser més "molons".
Petons? per a què? ara ja no toca. Jo no soc molt petonera i no soc la típica mare que quan els deixa o recull del cole els dóna un petó, normalment és ell qui em dóna el peto quan marxa. Però l'altre dia em va sorprendre que quan el vaig deixar a bàsquet li vaig anar a donar un petó i no va voler. Em vaig quedar descol·locada. Ell va riure, i em va donar a entendre que li feia vergonya. El dia següent tot va ser com sempre, i, de moment, cada dia m'ha tornat a donar ell el petó a l'hora d'anar a l'escola.
Però és inevitable, la pre-adolescència està a les portes de casa trucant.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada
M'encanta que em comenteu alguna cosa.